REFLEXIONS SOBRE EL PACTE EDUCATIU
He seguit amb interès, encara que des de la distància geogràfica, el procés del col·lectiu MenorcaEdu21 per elaborar un document que servís per un pacte en educació. De bon principi cal felicitar a aquest col·lectiu per la seva labor. La disposició d'arribar a acords és una de les condicions centrals de la convivència cívica. Reconèixer que pensam diferent però que podem trobar punts d'encontre majoritàriament acceptats, és un dels pilars de les societats democràtiques. A més he pogut veure l'esborrany del document i no tan sols és bona la intenció sinó que a més són bones les formulacions. En el text es presenten un conjunt de propostes que servirien per millorar el nostre sistema educatiu especialment si es convertissin en nuclis d'un acord acceptat per la majoria.
Dit el que he dit, he de manifestar també el meu escepticisme en la possibilitat de que actualment es pugui arribar a cap acord en matèria educativa entre els partits polítics, les organitzacions i els col·lectius socials. L'educació s'ha convertit en un espai de confrontació ideològica cada vegada més virulenta. No tan sols no s'avança en arribar a acords sinó que cada cop és més evident el trencament d'alguns dels que es mantenien. Com aportació al debat exposaré un conjunt de reflexions personals sobre el tema.
Si contemplam el tema amb perspectiva històrica veurem que en matèria educativa sempre, des dels orígens dels sistemes educatius liberals democràtics, han existit consensos. En el nostre cas concret aquests consensos s'han anat concretat, per posar alguns exemples, en documents com la ja llunyana Constitució de Cadis del 1812, la llei Moyano de 1857, de llarga vigència, la Constitució de 1978 o els distints estatuts d'autonomia.
Al meu entendre, el nucli del pacte polític en educació fa referencia a tres qüestions fonamentals: la funció de l'educació i el paper dels poders públics; la participació de la comunitat educativa i de la societat en educació, que són dos temes comuns amb totes les societats democràtiques, i, en el cas de l'Estat Espanyol, l'encaix en el sistema educatiu de la pluralitat nacional, lingüística i cultural. Els altres temes, formació del professorat, organització dels centres, i d'altres, encara que molt importants i condicionats per aspectes polítics, exigeixen un debat més tècnic basat en evidències científiques, constatació de bones pràctiques i avaluació de resultats.
Pel que fa a la funció de l'educació i al paper dels poders públics en matèria educativa, l'acord bàsic forma part del mateix pacte constitutiu de les societats democràtiques encara que avui en dia alguns vulguin negar-ho. La formula és clara: no pot funcionar una societat democràtica sense uns poders públics responsables de compensar mitjançant l'educació les diferències socials i culturals. Són abundants els textos, teòrics i legals, que, a partir de les revolucions burgeses i liberals, relacionen instrucció amb funcionament democràtic. Els poders públics per tant són els responsables de garantir l'educació i una educació compensadora i de la mateixa qualitat per a tots. Aquest principi no entra en contradicció amb el dret a crear centres diferents als públics i fins hi tot a que aquests centres, fent una aposta pel servei públic, puguin rebre finançament privat.
Pel que fa a la segona qüestió, la de la participació de la comunitat educativa i dels sectors implicats en la gestió i planificació de l'educació els consens bàsic s'articula en la idea compartida amb menys o més convicció a les distintes ideologies democràtiques, de que l'educació no és pot convertir en un instrument de poder al servei dels poders públics sinó que els sistemes educatius han de ser gestionats i funcionar amb procediments reforçats de control públic i de participació de la comunitat i que a més, famílies i comunitat en general, s'han d'implicar en l'educació dels futurs ciutadans.
En relació al tercer nucli de consens, la realitat plurinacional i cultural de l'Estat espanyol, va recomanar a l'hora de restaurar la democràcia i després d'una dictadura que negava aquesta realitat, un reconeixement constitucional d'aquesta diversitat que es va aplicar en el camp educatiu en la assignació a les comunitats autònomes amb llengua pròpia de les competències en relació al seu ensenyament reforçades per àmplies competències en matèria educativa. El desenvolupament d'aquestes competències en els estatuts d'autonomia i la distinció entre llengua pròpia i llengua oficial, feien possible establir models educatius que garantissin el coneixement de les dues llengües sense que la pròpia deixi de ser reconeguda com la habitual de la relació escolar.
Tots aquests acords bàsics que, si més no a nivell teòric i en graus diversos de satisfacció, havien marcat l'acord educatiu, són, des de fa unes dècades, discutits i negats per sectors que pretenen tornar a un model on els poders públics siguin, en matèria educativa, subsidiaris de les iniciatives privades i on l'educació es mantengui com un instrument per legitimar les diferències socials. Es manifesten també plantejaments ideològics diversos que, a la teoria o a la pràctica, volen negar o limitar al mínim la participació i la responsabilitat social en matèria educativa. Per últim, el nucli del consens educatiu és atacat per grups que neguen el dret a que la llengua pròpia sigui la que articuli els sistemes educatius de les nacionalitats amb llengües diferents a la castellana i ataquen els models que garantien el coneixement de les dues llengües, pròpia i oficial, i al mateix temps la cohesió social.
Sense la recuperació d'aquests consensos, que exigeixen actualitzacions constats, i la acceptació per part dels grups polítics de que l'educació és un projecte a llarg termini que no pot ser sotmès a canvis radicals sense l'acord d'una àmplia majoria i la opinió dels tècnics i professionals, és impossible aconseguir un sistema educatiu just i de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada