Durant la presentació del Pacte a Ciutadella, el públic es va commoure amb l´explicació tan viscuda d´Andreu Genestar sobre com era l´educació en aquella època. Aquí us compartim el text que va explicar i el vídeo on ho podeu sentir muntat per n´Isaac Moll.
Vivències
Som fruit d’una de tantes experiències. Sa meva vida escolar no puc deslligar-la de sa meva vida familiar.
Es meu nom es Andreu. Vaig néixer l’any 1931 d’una família treballadora al carrer del Princep nombre 30 casa de llogater de Ciutadella ,. En aquell temps es veïns eren coma a família, recordo casa per casa qui hi vivia.
Ma mare que me va portar al món al cap de dos anys es va posar malalta, aquesta li va durar fins els tres anys, encara que jo tenia tres anys recordo com si fos ara ses seves carícies, sa calentor del seu cos, ses seves paraules, què ressonen dins meu interior paraules com t’estimo,
estrelleta meva d’es es meu cor, polidet.
Ma mare intuint
que sa seva vida arribava al seu final va suggerir en
veu que just podia gesticular el següent: Andreu amor
meu, aquest filet nostre no pot quedar sens mare fes de
tractar a na Maria de sa Botigueta de segur que serà un
bona mare per es nostre fill i per a tu una bona esposa.
Algú pot imaginar aquesta donació ?.
Sa botigueta estava situada al nombre tretze on jo
hi anava a jugar amb el germà més petit aquella dona
anomenada Maria, ella en coneixia i m’estimava.
Passat per mom pare es temps de dol al cap de
més d’un any , va fer amistat més profunda ja que veia
temps que es coneixien, i van tenir relacions més
amoroses era a darreries del any 1935, al cap de poc
temps, va estellar sa guerra civil jo tenia cinc anys. El meu
pare va ser destinat a Maó, des de sa mort de ma mare
van tenir cura de sa meva persona s’avia paterna
juntament amb un tia fadrina, i una altre tia casada que
vivia ben davant de casa nostra, aquell matrimoni no
tenien fills. Passant dos anys de sa guerra, varen dur-me a
sa escola d’es Born on hi vaig anar fins l’any 1939 , a sa
escola hi havia diferents edats, no teníem llibres sols una
llibreta llapis i goma i una pissarra, s’escola es feia en
castellà, allà vaig a començar a prendre i agafar gust per
es estudis, en acabada sa guerra civil, molts d’es meus
amics van anar a fer feina a aprendre un ofici sa majoria
d’ells no tenien deu anys. Es mes de juny del 1939 mom
pare va casar-se amb la que va ser sa meva segona mare
Maria, aquella dona que ma mare havia insinuat al meu
pare, un encert per la meva vida. Començant es curs
escolar el 1940 sa meva mare va trobar que tenia que
matricular-me al col·legi Salesià, recordo es nom del
primer mestre,Joan Casanovas, de mal nom (puceta) els
altres mestres varen ser, don Juan Roig sacerdot i don
José Castro salesià seglar . En aquell col-legi vaig
aprendre lo bàsic , me agradava anar a escola i prenia
gust estudiar i sobre tot, qüestionar els significats de ses
coses, tots es cursos els a aprenentatges van ser en
castellà ,amb una Enciclopèdia on hi havia totes ses
assignatures . Vaig anar a escola Salesiana fins es final de
1943 o sigui fins l’edat de tretze anys. Els meus concos
que no tenien fills van proposar el meu pare per anar-hi a
treballar,amb un germà que feia de electricista , i per
engrescar al meu pare li va prometre que jo seria hereu
de es seus bens. Quant vaig saber sa intenció del meu
pare en primer que vaig fer va ser anar a dir-ho al meu
mestre don José Castro, amb aquest mestre que també
vaig aprendre a saber moltes coses i edemes a fer teatre,
al cap de dos dies, van venir el meu mestre juntament en
dos salesians, per mirar de convèncer el meu pare de que
no en poses a fer feina sinó de seguir estudiant, explicant-
li ses meves qualitats, l’ insistència va ser inútil, la paraula
que ell donava era la més justa. Am anys anteriors ja
havia viscut l’experiència de que molts dels meus amics
havien deixat s’escola per anar a fer feina.
Des molt fillet sa meva il·lusió era estudiar es batxiller
i més endavant poder ser metge, però tot va quedar
trencat; es ben curiós , no recordo a cap d’es
meus amics que pugues aconseguir fer cap carrera
A partir de que vaig anar a fer feina, sempre fins
hores d’ara no he anat més a escola , però sempre he
anat estudiant, més i més però al final m’ha servit per
descobrir que mai saps prou que sa vida en si és un
aprendre dia a dia però que no té fi, és un repte de vida.
Dono ses gràcies a tota persona que m’han ajudat a
saber el que se i ajudar-me a ser com som............
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada