diumenge, 12 d’octubre de 2014

Els nostres avis ho van esperar tot del futur

Per ells, hem fet el pacte. Per ells i pels que venen darrera.

Durant la presentació del Pacte a Ciutadella, el públic es va commoure amb l´explicació tan viscuda d´Andreu Genestar sobre com era l´educació en aquella època. Aquí us compartim el text que va explicar i el vídeo on ho podeu sentir muntat per n´Isaac Moll.



Vivències

Som fruit d’una de tantes experiències. Sa meva vida escolar no puc deslligar-la de sa meva vida familiar.

Es meu nom es Andreu. Vaig néixer l’any 1931 d’una família treballadora al carrer del Princep nombre 30 casa de llogater de Ciutadella ,. En aquell temps es veïns eren coma a família, recordo casa per casa qui hi vivia.

Ma mare que me va portar al món al cap de dos anys es va posar malalta, aquesta li va durar fins els tres anys, encara que jo tenia tres anys recordo com si fos ara ses seves carícies, sa calentor del seu cos, ses seves paraules, què ressonen dins meu interior paraules com t’estimo, 
estrelleta meva d’es es meu cor, polidet.

Ma mare intuint

que sa seva vida arribava al seu final va suggerir en

veu que just podia gesticular el següent: Andreu amor

meu, aquest filet nostre no pot quedar sens mare fes de

tractar a na Maria de sa Botigueta de segur que serà un

bona mare per es nostre fill i per a tu una bona esposa.

Algú pot imaginar aquesta donació ?.

Sa botigueta estava situada al nombre tretze on jo

hi anava a jugar amb el germà més petit aquella dona

anomenada Maria, ella en coneixia i m’estimava.

Passat per mom pare es temps de dol al cap de

més d’un any , va fer amistat més profunda ja que veia

temps que es coneixien, i van tenir relacions més

amoroses era a darreries del any 1935, al cap de poc

temps, va estellar sa guerra civil jo tenia cinc anys. El meu

pare va ser destinat a Maó, des de sa mort de ma mare

van tenir cura de sa meva persona s’avia paterna

juntament amb un tia fadrina, i una altre tia casada que

vivia ben davant de casa nostra, aquell matrimoni no

tenien fills. Passant dos anys de sa guerra, varen dur-me a

sa escola d’es Born on hi vaig anar fins l’any 1939 , a sa

escola hi havia diferents edats, no teníem llibres sols una

llibreta llapis i goma i una pissarra, s’escola es feia en

castellà, allà vaig a començar a prendre i agafar gust per

es estudis, en acabada sa guerra civil, molts d’es meus

amics van anar a fer feina a aprendre un ofici sa majoria

d’ells no tenien deu anys. Es mes de juny del 1939 mom

pare va casar-se amb la que va ser sa meva segona mare

Maria, aquella dona que ma mare havia insinuat al meu

pare, un encert per la meva vida. Començant es curs

escolar el 1940 sa meva mare va trobar que tenia que

matricular-me al col·legi Salesià, recordo es nom del

primer mestre,Joan Casanovas, de mal nom (puceta) els

altres mestres varen ser, don Juan Roig sacerdot i don

José Castro salesià seglar . En aquell col-legi vaig

aprendre lo bàsic , me agradava anar a escola i prenia

gust estudiar i sobre tot, qüestionar els significats de ses

coses, tots es cursos els a aprenentatges van ser en

castellà ,amb una Enciclopèdia on hi havia totes ses

assignatures . Vaig anar a escola Salesiana fins es final de

1943 o sigui fins l’edat de tretze anys. Els meus concos

que no tenien fills van proposar el meu pare per anar-hi a

treballar,amb un germà que feia de electricista , i per

engrescar al meu pare li va prometre que jo seria hereu

de es seus bens. Quant vaig saber sa intenció del meu

pare en primer que vaig fer va ser anar a dir-ho al meu

mestre don José Castro, amb aquest mestre que també

vaig aprendre a saber moltes coses i edemes a fer teatre,

al cap de dos dies, van venir el meu mestre juntament en

dos salesians, per mirar de convèncer el meu pare de que

no en poses a fer feina sinó de seguir estudiant, explicant-
li ses meves qualitats, l’ insistència va ser inútil, la paraula

que ell donava era la més justa. Am anys anteriors ja

havia viscut l’experiència de que molts dels meus amics

havien deixat s’escola per anar a fer feina.

 Des molt fillet sa meva il·lusió era estudiar es batxiller

i més endavant poder ser metge, però tot va quedar

trencat; es ben curiós , no recordo a cap d’es

meus amics que pugues aconseguir fer cap carrera

 A partir de que vaig anar a fer feina, sempre fins

hores d’ara no he anat més a escola , però sempre he

anat estudiant, més i més però al final m’ha servit per

descobrir que mai saps prou que sa vida en si és un

aprendre dia a dia però que no té fi, és un repte de vida.

 Dono ses gràcies a tota persona que m’han ajudat a

saber el que se i ajudar-me a ser com som............

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada