diumenge, 18 d’octubre de 2015

T'expliquem el contingut de la conferència de Miquel Martínez


Foto: Isaac Moll
La xerrada d'en Miquel Martínez ha estat bon tast per repensar la figura del docent, per tal de millorar l'educació. 

Només hi haurà un canvi real quan l´educació sigui la preocupació de tota la societat
Ha començat amb tres reflexions sobre l'estat actual de les coses a la nostra societat, on s'evidencia un cert cinisme polític i social. Tothom declara la importància vital de l'educació i  és conscient que el sistema actual no funciona, però la realitat és que no hi ha propostes concretes de millora ni de part dels polítics (retallades, quasi nul·la inversió en I+d,etc), ni d'una societat que en té prou amb responsabilitzar als docents de la situació. El cert és que la millora de l'educació passa per l'esforç i la responsabilitat conjunta de tota la societat, i no únicament per la millora del docent. 

El mateix sistema educatiu, així com els indicadors de més pes, no solament no afavoreixen la millora de les escoles i dels docents, sinó que acostumen a ser font de pressió afegida per continuar amb el model establert. Martínez ens parla dels informes internacionals Talis, que contraposen l'èxit escolar (Notes, resultats, taxes d'abandonament, etc.) a l'èxit educatiu, que és difícilment mesurable, però que ens indiquen no només de l'èxit escolar, que també, sinó d'altres indicadors que ens permeten conèixer què diferencia els centres amb millor qualitat educativa (perfil, formació i experiència de docents i directors, grau de satisfacció a la feina, autonomia de centres, treball més o menys col·laboratiu, clima de centre, cultura d'auto i coavaluació dels docents, etc).


El Pacte educatiu, la via per assegurar que la innovació es mantengui
Arreu ja hi ha docents que han fet i fan innovacions i que han aconseguit aquest canvi de cultura en els seus centres, però es tracta de garantir la professionalització del docent, creant les condicions necessàries perquè deixi de ser l'esforç voluntarista d'uns pocs, gràcies als quals, per cert, no tenim un drama més gran del que, aquests temps de canvis de tot tipus, ens podrien portar.
Efectivament, «no vivim en una època de canvis, sinó en un canvi d'època», i això ens obliga a repensar-ho tot i a canviar valors: el concepte mateix de coneixement, les noves relacions socials (multiculturalitat, xarxes de comunicació, etc.) i les relacions amb la política i les formes d'organització en un món globalitzat. En funció de com ens responguem aquestes qüestions, dissenyarem un tipus o un altre de paradigma educatiu i de docent. 

És clar que per a diferents cultures, hi ha diferents sistemes de formació i percepció dels seus professionals. Al món global de les democràcies del segle XXI, l'escola ha de canviar la seva funció, i no és un tema de canvi de plans d'estudi, sinó de cultura de formació. Educar, en un model cada vegada més comprensiu, ja no pot ser únicament transmetre els coneixements i habilitats d'una matèria, sinó ajudar a l'alumne, que ha de passar a ser el centre de l'educació. Avui dia, hem de continuar assolint coneixements, però, sobretot, ens cal a aprendre a aprendre i a crear coneixement, ens cal formar-nos com a persones, en la seva dimensió emocional i moral, aprendre a ser; i ens cal aprendre a conviure, a ser bons ciutadans. 





Com s´han de formar els docents del segle XXI?

 Dins d'aquest nou model educatiu, la diferenciació entre dos o tres tipus de docent, apareix com una anomalia a resoldre. Cal cercar uns sistemes de formació més polivalents i complets, que permetin als nous docents ensenyar d'una forma més holística a les diferents etapes d'alumnat. No es tracta de millorar als docents per millorar els resultats acadèmics o les taxes d'abandonament escolar (això és una conseqüència), sinó per millorar la funció de les escoles i la qualitat de vida dels futurs ciutadans.
Abans de donar les idees bàsiques d'allò que hauríem de canviar, en Martínez fa un repàs del que fan en aquesta matèria els diferents països de l'OCDE i després ens explica el programa MIF(del que forma part) i les accions que han posat en pràctica a Catalunya, donant compte dels resultats que van obtenint. Ell no creu en un gran canvi des de l'administració o les lleis, sinó en micro-millores que hauríem de començar a introduir ja, perquè diu que tenim temps per canviar, però no tot el temps.
Què es fa a Europa?
  • DURADA dels estudis: estudiar cinc anys no assegura millor formació que quatre, però tampoc és cap bestiesa i ja es fa en molts països de l'OCDE.
  • MODEL FORMATIU: El model consecutiu (primer teoria i després pràctica) ja no funciona. El més extens a Europa és el model concurrent o simultani de les pràctiques, però al nostre país funciona de manera molt desigual. L'ideal és un model basat en problemes, amb pràctiques acompanyades dins les escoles, amb un procés reflexiu i de recerca, i amb una avaluació formativa de les mateixes. Perquè aquest model sigui possible, cal un lligam molt fort entre universitat i escola i aquest és un dels principals problemes del nostre país: les resistències al canvi de moltes universitats.
  • RECERCA: 14 de 35 països demanen un treball de recerca per acabar els estudis.
    Això permetria una innovació educativa constant. Repensar la tasca docent i fer recerques.
  • INDUCCIÓ: A més d'altres pràctiques, la majoria de programes d'inducció tenen una durada d'un any i són obligatoris. (Docent resident a les escoles).

Què ha fet el MIF?
  • Convocatòria d'ajuts per recerca sobre el model formatiu.
  • Internacionalització del professorat: grups de treball
  • Incrementar els requisits d'entrada a la formació inicial: nivell mínim en llengües en la selectivitat.
  • Ajustar la formació a les necessitats del sistema educatiu. A la llarga, permetria als equips directius escollir el perfil dels docents que requereix el seu PEC.
  • Impacte social i sobre el sistema educatiu. Aquí treballen que els medis de masses recullin i difonguin la seva tasca.
  • Ara estan començant a compartir estàndards de competència dels docents entre les diferents universitats, per tal d'incrementar l'exigència i aconseguir uns mínims de competència estandarditzats exigibles.
Debat final

Després d'avaluar ràpidament el mateix programa MIF, s'obre un debat entre tots els assistents, on es plantegen vàries qüestions interessants per la nostra illa. 



1. Quin paper té la societat civil dins aquest canvi?
M.M.- És normal que el govern vulgui fer els seus plantejaments d'acord amb la seva ideologia i és legítim que els sindicats optin per un document diferent del d'Illes per un Pacte. Això no invalida el vostre document. Heu de continuar unint esforços de tots els àmbits i de totes les ideologies. Una bona idea és aconseguir tenir els referents econòmics, científics i culturals de l'illa a favor. La societat civil ha de comptar sempre.

2. Donar força a la municipalitat pot ajudar?
M.M.- Si seguim centralitzats, no ens salvarem. El poder local és l'única solució, potser no municipal, però sí local, del territori. La selecció de docents i equips directius no pot sortir del territori. L'escola s'ha d'obrir als barris, a la ciutat. Ella sola no pot educar. La solució passa per la intervenció de la societat civil en el territori amb l'ajuda de les administracions properes.

3. Quins indicadors hauríem de tenir en compte per avaluar la millora en educació?
M.M.- Us he parlat dels informes Talis que aporten un nou discurs, però també teniu els anuaris d'Educació de la Fundació Bofill. Aquests no tenen fiabilitat internacional, ni arriba a les fonts primeres, però són molt bons i tenen un gran nombre d'indicadors que influeixen en la millora real dels centres i en la qualitat de l'educació. Crec que si els informes PISA no entren en aquest tipus d'anàlisi, perdran importància ben aviat.

4. El document de Menorcaedu21 parlava de quatre nivells de docents en la carrera docent, que després es van perdre en el document d'Illes per un Pacte. Com veus la carrera docent?
M.M.- Som un dels països que entra en les millors condicions econòmiques, però després pràcticament no hi ha promoció. Crec que la promoció lligada a la millora i no a l'antiguitat és necessària. El problema és la por existent entre els docents actuals a sotmetre's a una avaluació. Ens falta acceptar una nova cultura d'avaluació dels docents, dels equips i del funcionament dels centres. Ja he dit que no crec en la diferenciació dels docents, però sí que podem parlar de novells (el que entra tutoritzat) i de mentors (el tutor que l'acompanya), a més d'aquell docent resident (que encara no ha acabat els estudis). Potser les diferències no serien tant econòmiques com de càrrega d'hores de feina. Hem de pensar que l'escola no ha de ser un lloc exclusiu dels docents. Haurien d'entrar altres persones: educadors i treballadors socials, universitaris tècnics o de documentació, famílies, etc.

5. Què en penses sobre la possibilitat que els equips directius, dins l'autonomia de centres, pugui elegir els docents?
M.M.- Jo sóc partidari d'aquesta idea: escollir perfils en funció del PEC. Si la privada ho fa i ho fa bé, per què no ha de poder fer-ho la pública? Hi ha perills, és cert, però si la direcció té formació i lideratge pedagògic i els sindicats validen la transparència del procés d'elecció, és factible; i si la selecció és en clau de territori molt millor. El problema aquí és com despendre's del personal que ja no entra en els plans de millora.

6. Falten indicadors diferents dels que has donat i que valorin tot allò que s'està fent bé i no tant les mancances. L'escola està salvant aquesta societat! Temes com la cohesió social, la immersió lingüística o l'equitat, que proporcionen les escoles, són valorades per les famílies, però no apareixen en cap indicador.
M.M.- Tens raó que l'administració i la Universitat no valoren aquests altres factors, però comença a haver-hi un discurs continu (inclús en els mitjans de masses) sobre les bones pràctiques, innovació, etc. que poden canviar la percepció social de l'escola.




  • Mar Lluch"volem un sistema q aculli bé la gent que comença"  


Un regal final
En acabar el debat i per contestar millor alguna de les preguntes, ens passa una proposta que encara està treballant, en la que es defineix la formació inicial dels docents i la seva relació amb les diferents etapes educatives. A la imatge falta la formació que haurien de tenir els docents de 0-3. Ens diu que tot docent de 0-3 hauria de tenir un mínim de coneixements no només de pedagogia, sinó també de psicologia, neurociència, pediatria. Aquests docents són el millor exemple per mostrar que la competència docent no ve donada pels coneixements de la/les matèries que aquests han d'ensenyar.
La Formació professional, està inclosa en la ES (educació secundària).

Imatge d'enllaç permanent incrustada
s



Per tancar la sessió, i ja sense temps, ens deixa un altra imatge que recull aquelles dimensions que ell creu que la formació dels docents requereix i també ens deixa un bon sabor de boca i una bona dosi d'optimisme. 









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada